Miquel Àngel Prieto
ESTATS D'OPINIÓ

Sense respostes a l'escape room de la pobresa juvenil

Article d'opinió de Miquel Àngel Prieto, membre de Justícia i Pau Barcelona.

En les darreres setmanes, l’acampada a la Plaça Universitat de Barcelona, els aldarulls a la ciutat o les manifestacions de Fridays for Future, han fet visible la mobilització política de la joventut.

Les nostàlgiques han recordat el paper de la joventut durant el maig del 68 o la lluita antifranquista. Les partidàries de la independència de Catalunya, ha celebrat l’augment de la participació dels joves en la protesta, i alguns han justificat o minimitzat els episodis violents.

Però, no hem d’oblidar que darrerament, les persones joves s’enfronten a un escape room vital amb continus reptes per evitar la pobresa. Les preguntes que sacsegen el dia a dia de moltes d’elles són: Em puc arriscar a marxar de la llar familiar per emancipar-me? La nova feina em durarà més de sis mesos? S’acaben els tres anys del lloguer del pis, me’l tornaran a pujar i hauré de buscar-ne un altre?

Segons les dades d’Eurostat, a Catalunya les persones entre 16 i 29 anys són el grup d’edat que té un risc més alt de pobresa o exclusió. El 2016-2017 el percentatge de joves en risc de pobresa o exclusió social a Barcelona era del 35,6%, 10 punts més que el global de la població de la ciutat (24,8%).

La recessió econòmica, iniciada el 2007, va tenir un fort impacte negatiu entre la població jove i la recuperació econòmica dels darrers anys no l’ha revertit. Per a les joves es tracta d’una recuperació en precari amb taxes d’atur relativament elevades i nivells de temporalitat i treball a temps parcial molt per sobre de la població activa més gran. L’encariment dels preus de l’habitatge complica les condicions de vida. Per això, malgrat està ocupada, la població jove és freqüentment “treballadora pobra”.

D’altra banda, els joves són un grup heterogeni, i el risc de pobresa reflecteix les diferències. Tenen més risc de pobresa, les joves que han nascut a l’estranger, viuen en una llar amb persones de classe treballadora o amb totes les integrants a l’atur, o les que s’han emancipat per viure en un habitatge de lloguer.

Conegudes aquestes dades no sorprendrà saber que a Catalunya la mitjana d’edat de les dones per tenir el primer fill (31,5 anys) és la més alta d’Europa i que té unes de les taxes de fecunditat més baixes.

La joventut es defineix com una etapa de transició cap a la condició adulta que comporta inestabilitat i vulnerabilitat. Però, a Barcelona, a Catalunya i en bona part de la resta de l’Estat, la població jove esta patint el nou marc productiu, laboral i social, més flexible i precari. La vulnerabilitat ha empitjorat. La majoria dels joves estan exclosos de la societat del benestar i immersos en la societat del risc. Les transicions vitals s’allarguen i resulta difícil pensar en projectes vitals estables.

Com conclou un informe recent de l’Agencia Catalana de Joventut, la posició de la població jove en la perifèria social condueix a un comportament polític caracteritzat pel distanciament, la passivitat i els mecanismes extra-institucionals. No es pot esperar que la població jove s’impliqui constantment i massiva en projectes polítics col·lectius que no plantegin vies de sortida per als seus laberints vitals ni ressonen les seves inquietuds morals.

Si les institucions públiques es desentenen de l’escape room juvenil i són únicament les famílies les que han d’alleugerir el cost social, el resultat per una generació serà mes desigualtat i fragilitat social. La ciutadania afeblida conduirà a una democràcia de baixa qualitat.

 

Miquel Àngel Prieto Vaz