Rafael Allepuz Capdevila
ESTATS D'OPINIÓ

La desigualtat injusta

Una cosa és la pluralitat i la diversitat, entre les quals s’inclou la desigualtat, i una altra és que la desigualtat sigui estructural i generi diferències abismals en les condicions de vida de les persones. Una cosa és la riquesa que suposa la convivència entre no iguals i una altra és la injustícia que suposa privar a persones i famílies dels mínims imprescindibles per viure amb dignitat.

Llegeixo en un diari la informació que l’ONU denuncia a escala global que el creixement econòmic no beneficia per igual a totes i tots. Doncs, aniria molt bé passar de la denúncia a l’acció!

Que el 10% més ric de la població del món es quedi fins al 40% de l’ingrés mundial total i que la majoria de la població tingui dificultats en l’accés als serveis sanitaris i educatius, entre altres, no ens ha de deixar indiferents, es tracta d’una injustícia amb majúscules. Aquesta circumstància és un obstacle per a la pau i l’exercici dels drets humans més fonamentals, suposa una amenaça al desenvolupament de les nostres societats i al creixement econòmic dels territoris que el necessiten i té un gran impacte sobre els grups de població més pobres i exclosos socialment. Tot plegat és nociu per a la democràcia ja que, segons alguns experts en la matèria, la desigualtat portada als extrems actuals permet influir d’una manera desproporcionada i desmesurada en la conformació política de la societat. Per tot plegat, la desigualtat és un problema de grans dimensions.

Cal centrar el tema on correspon, ja que el problema no és tant la desigualtat sinó els nivells de desigualtats aconseguits. La desigualtat com a tal és la conseqüència de no ser tots iguals. No tenim les mateixes habilitats ni capacitats, tenim diferents ambicions personals i professionals, diferent manera de pensar i d’avaluar, diferents identitats polítiques, culturals, religioses i socials, etc. Però aquestes desigualtats s’han de basar en el respecte a les diferents condicions humanes, experiències de vida i de presa de decisions, però un respecte que no ha d’envair l’exercici de la llibertat i del marge de decisió i d’actuació dels altres.

Perquè així sigui cal que totes i tots, sense excepcions, puguem gaudir de les oportunitats necessàries per aconseguir els nostres objectius més bàsics i fonamentals. Això és precisament el que nega la desigualtat portada a l’extrem actual.

Aquesta desigualtat és multidimensional pel fet que té diferents causes i conseqüències, però en la rel hi trobem la injusta distribució i la poc equitativa redistribució de les rendes, tal com assenyala l’ONU.

Però davant d’aquest panorama ens trobem totes i tots, cadascú de nosaltres que també som plurals i diferents. Em sobta tristament l’avenç social i polític (la política és un reflex de la realitat social) d’actituds i propostes que atempten contra determinats tipus de desigualtat, sobretot les racials, culturals i de gènere, i que d’altra banda afavoreixen, amb el seu suport o amb la seva permissivitat, les que són més derivades de les estructures econòmiques del país i del model econòmic en general.

Si per part nostra no existeix una voluntat i una capacitat de reacció que contraposi aquesta tendència creixent que, a més, intensifica les desigualtats injustes, l’horitzó que s’endevina no és gens esperançador ni engrescador.

Sense compromís no aconseguirem res. Cadascú de nosaltres ha de posar les seves habilitats i capacitats (que les tenim!) al servei de la causa, que no és altra que debilitar els factors que provoquen la desigualtat injusta amb l’objectiu d’acabar amb ella.

Rafael Allepuz Capdevila

Membre de Justícia i Pau Lleida